El TS i el model lingüístic escolar català
Hi ha motius per preocupar-se davant dels pronunciaments recents del Tribunal Suprem respecte del model lingüístic escolar català. Les sentències no qüestionen el nucli del model, que, recordem-ho, consisteix en la determinació per part dels poders públics de la llengua docent en els nivells posteriors al “primer ensenyament”. Aquesta intervenció dels poders públics és possible, perquè el dret a escollir la llengua docent o el de rebre l'ensenyament en la llengua de l'alumne no formen part del contingut lingüístic del dret a l'educació. Aquest contingut es redueix al dret a rebre l'ensenyament en una llengua comprensible. Tot i que
el moll del model resta dempeus, les sentències introdueixen una sèrie de consideracions que poden contribuir a desfigurar-lo notablement. Se'n destaquen dues.
La primera consisteix
en el manament a la Generalitat perquè adapti el sistema d'ensenyament
a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia,
la qual considera també el castellà llengua vehicular juntament amb el
català. Com afecta això en el model escolar? Dependrà de quina hagi de
ser l'extensió de l'ensenyament en castellà. Actualment, l'ensenyament
en castellà se circumscriu al “primer ensenyament” per a aquells que ho
demanin, i, en els nivells posteriors, l'ensenyament s'ha de fer
normalment en català. Aquest “normalment”, però, no vol dir
exclusivament, encara que alguns ho hagin entès així. Per cert, en
alguns centres de secundària, en canvi, els percentatges d'ensenyament
en castellà són molt elevats, contravenint a la legislació.
El
Tribunal Constitucional no ha fixat la quantitat d'ensenyament en
castellà –no és aquesta la funció dels tribunals–, però ha bastit alguns
criteris. L'any 1994 ja va indicar que l'ensenyament en castellà havia
de ser com a mínim el necessari per a garantir-ne el coneixement, i
apuntava que havia de tenir alguna presència en els nivells posteriors
al “primer ensenyament”. En la sentència del 2010, el tribunal ha estat
més explícit i ha afirmat que l'ensenyament en català i en castellà ha
de generalitzar-se en el conjunt del procés educatiu. És en aquest
context que s'ha pronunciat el Tribunal Suprem, el qual reconeix el dret
del recurrent que el castellà també s'utilitzi com a llengua vehicular
–per cert, en la declaració del tribunal no s'hi diu que hagi de ser en
tots els cursos, cosa que demanava la part actora–, i, d'altra banda,
afirma que mentre hi hagi dèficits en la normalització del català, cal
atorgar-li un tractament diferenciat respecte del castellà en una
proporció raonable, proporció que, per contra, haurà de ser idèntica
quan s'assoleixi l'objectiu de la normalització. Aquesta afirmació de
paritat de l'òrgan jurisdiccional excediria la seva competència. Res a
dir que el castellà també hagi de ser llengua vehicular i que aquells
òrgans ho recordin i ho manin. Però l'extensió de l'ensenyament en
castellà és una decisió en bona part política. Jurídicament, aquesta
extensió està condicionada per l'exigència, que deriva de la
Constitució, que els alumnes coneguin adequadament el castellà i el
català quan acabin l'ensenyament obligatori (cosa que assoleix
satisfactòriament el model català), i pel fet que la facultat de limitar
la llibertat individual requereix que la restricció sigui proporcionada
i justificada.
La segona consideració de la doctrina del Tribunal Suprem que afecta sensiblement el
model
català consisteix en la desautorització del sistema d'atenció
individualitzada utilitzat en el primer ensenyament per atendre els
alumnes que opten pel castellà. El tribunal gaudeix de legitimitat per
analitzar si aquest sistema satisfà el dret de l'alumne o si esdevé una
ficció. Ara, no sembla admissible que el bandegi arran de l'informe de
la inspecció educativa sobre la pràctica d'aquell sistema en dos centres
educatius que no són els de l'alumna filla de la persona recurrent.
Tinc la impressió que l'atenció individualitzada no és una tècnica
unívoca, i que practicada adequadament pot satisfer el dret a rebre el primer ensenyament en la llengua habitual. Per cert, el tribunal res no diu sobre com cohonestar a seva opinió amb el mandat legal de no separar els alumnes per raó e la llengua.
El
model lingüístic escolar català es troba avui establert en la llei
d'educació del 2009, regulació que, com és sabut, va ser impugnada
davant del Tribunal Constitucional. La sentència que es dicti serà
decisiva. L'intèrpret suprem de la Constitució faria bé de prendre nota
dels efectes favorables del model català, cosa que avalen estudis i
informes. Que els tribunals tinguin en compte els efectes és una
circumstància cabdal, i en trobem un bon exemple, precisament relacionat
amb la llengua vehicular, en la sentència Lau v. Nichols, que el
Tribunal Suprem nord-americà va emetre l'any 1974. El tribunal, a més,
va saber decidir amb una forta contenció. I és que un activisme excessiu
dels tribunals en aquest camp, pot resultar injustificat i
contraproduent. De moment valdria
la pena que el Departament
d'Ensenyament, davant de les sentències del Tribunal Suprem, aprofités
l'avinentesa per perfeccionar el model.
