Aprendre a encuriosir-se

De sobte, mentre mirava un documental de rodamóns, vaig quedar-me bocabadat veient com una noia havia passat quatre anys de la seva vida a una illa semidesèrtica de Nova Zelanda simplement observant la natura, aprenent i fent-se seu el territori que trepitjava.

Les seves grans conclusions després d’aquests anys expedicionaris eren tot el que havia après de si mateixa, arran de la solitud que havia experimentat sovint, tot i que no de forma exclusiva, i el gran renaixement de la seva capacitat d’encuriosir-se amb el món.

Diríem que fugia d’ella, car podem jutjar aquests comportaments com a no socials i de fugida del món. Però qui som nosaltres per jutjar ningú? Podem afirmar amb rotunditat que no som pas nosaltres els que fugim de la nostra realitat constantment? No ens passa malauradament quelcom similar amb alguns dels nostres alumnes?

Aleshores vaig començar a preguntar-me... Tenim prou temps en el nostre dia a dia per a experimentar les emocions que brollen en moments de solitud productiva i creativa o, per una altra banda, paralitzant i tòxica? És gràcies a aquests moments que som capaços de guanyar capacitat d’encuriosir-nos amb el món?

Molts pensen i expressen, segurament recordant algú que els marcà molt positivament, que la gran qualitat de tot mestre rau en la capacitat de transmetre a l’alumne la curiositat per a la vida i per a la cultura heretada per la humanitat. I no només la capacitat de transmetre el que ell entén que és la vida i la selecció més o menys encertada i acurada de la cultura!

I ara molts es preguntaran què poden fer perquè els seus alumnes aprenguin a encuriosir-se, a treballar i a gaudir de les fonts de coneixement que tenim més a l’abast que en cap altre moment de la història. O, amb més pessimisme, alguns afirmen que els seus alumnes, en un gruix variable segons cada cas, “passen” de les seves classes i tenen altres i variats interessos. Aquest repte diari no és gens fàcil de resoldre i segurament és més important fer-se la pregunta sense por que no pas trobar respostes absolutes.

Que tothom ha de tenir una base de cultura general i una formació específica, i cada vegada més àmplia pel tipus de societat a la que tendim, és acceptat sense excepcions. El que passa a alguns dels nostres joves de secundària, més enllà de la complexa etapa adolescent que travessen, és que es troben sense prou eines instrumentals –que es fonamenten en l’educació infantil i primària– per a afrontar la recepta de continguts que estableix la llei i que, a causa d’això, un percentatge elevat d’ells acaba no aconseguint el títol de l’ESO. Però abans de que això succeeixi ha passat quelcom pitjor i determinant. Molts d’ells senten en el seu interior que s’ha deixat de creure en les seves possibilitats i en la seva capacitat d’autosuperació. Saben molt bé que els donem per impossibles i, per tant, tan poc adaptats i amb tan poc futur com la noia que va marxar vés a saber on a fer el hippie.

L’art de viure inclou l’art encuriosir-se i, més tard, la tècnica i l’esforç sin equa non per a aconseguir tot allò que ens proposem. O amb unes altres paraules: l’emoció precedeix i guia a la cognició i a l’acció. Deixem doncs d’una vegada de desplaçar l’educació i l’ensenyament a una tercera o cinquena prioritat de país. És ben curiós que tothom acabi queixant-se de l’eslavó que el precedeix i que, alhora, no fem un esforç herculi per excel·lir des de l’educació infantil i primària en endavant. És en aquests primers compassos, o abans, on comencem a donar per perduts als que més tard acabaran, segons el vocabulari del que ens hem servit, “fracassant”. No serà que els que hem suspès no hem estat nosaltres? I molt possiblement seguirem fracassant amb les reformes estructurals a secundària –oblidant les etapes anteriors i no atenent a les necessàries transformacions de les pràctiques docents a l’aula– com proposa, per exemple, el ministre Wert.

Esborrem del nostre imaginari col·lectiu una escola hegemònica i contenidora del coneixement. Si l’aprenentatge i el contacte permanent amb la cultura ha de produir-se durant tota la vida, hem de començar considerant que el pas dels nostres alumnes per l’escola i per les institucions formatives és una estada limitada i temporal. I així entendrem que la millor herència que podem dóna’ls-hi és justament una capacitat per encuriosir-se i sorprendre’s sense fi.

I pel que vostè respecta, i amb tot el respecte que em mereix, si demà troba a l’alumne que no el deixa treballar bé a classe i que distorsiona i fa la guitza, apropi’s a ell i com millor sàpiga faci-li saber que creu en ell i en les seves possibilitats. Faci que entengui que ha d’esforçar-se i treballar molt dur si vol canviar un món que no li agrada. Provi-ho sistemàticament. Que senti que no és el “rotllo que sempre li claven”. Que senti que vostè el comprèn i que, per davant de tot, l’estima amb tot el seu cor.